| |
|
|
|
 | |
El que m'agrada de Jorge Drexler és que les seves cançons et fan pensar. Et transporten. No sé on, però et transporten. Se te'n va el cap i comences a fabular amb la seva veu de fons. Viatges. Serà perquè les seves lletres estan plenes de noms de ciutats. Serà perquè tot ell està ple de silencis que has d'omplir. Doncs no en tinc ni idea.
El que sí que sé és que quan va començar a cantar, de cop i volta em vaig veure a mi mateix assegut en una d'aquelles mateixes butaques del Palau de la Música, però fa 15 anys. Em vaig teletransportar a un concert de Luis Eduardo Aute i vaig pensar... de puta mare... la música de cantautor ha sabut evolucionar. I mola. I és cool. I em posa. I em relaxa. I em poso a xiular. I ploro. I.. i... sóc un eufòric.
La posada en escena de l'uruguaià Drexler era això. Llums, contrabaix, bateria, més llums, un DJ samplejant la nit!, i ell mateix amb su guitarra y voz, su guitarra y voz. El concert no podia estar malament. Té moltes cançons que sonen a himne. El públic s'havia de reprimir per no taral·lejar-les totes (no tocava!) i, fins i tot, també es va haver de tallar un duro per no haver d'estar tota l'estona aplaudint. "Han de entender que tanta percusión junta puede crear problemas" (o alguna cosa semblant), va deixar anar Drexler.
Romàntic. Un artista ha de saber riure's de si mateix. Especial. Ell diu que res s'acaba, que tot es transforma. Són qüestions d'energies... de sabates comprades a Pratos i que després buscarà sota el teu llit... Electricitat. De 12 segons de no-res, com el seu últim disc. La llum d'un far, l'obscuritat, 12 segons, la llum del far que torna, l'obscuritat, 12 segons, la llum del far un altre cop, l'obscuritat, 12 segons...
|
| | |
|
|
|
|
